El trànsit al carrer

Banyoles (1942)
Era una època d’escassetat. Ens anàvem recuperant molt a poc a poc de la guerra. Vivíem una dictadura i Europa ens havia tancat les fronteres i quasi no teníem gasolina.
Els cotxes i motos particulars es podien comptar amb els dits de la mà. Els pocs cotxes de línia i camions portaven una caldera de gasogen. Aquest sistema reduïa molt la velocitat. El trànsit estava poc controlat. Els passatgers que no cabien a dins del vehicle els col·locaven a dalt, amb unes boquetes a prop dels equipatges.
Les poques deixalles eren recollides en una galleda per tirar-les al carro de les escombraries, que portava una campaneta per avisar la seva prèsència.
De tant en tant, passava el pregoner, tocava un toc de trompeta i llegia en veu alta les ordenances de l’Ajuntament.
Cada matí sentíem també el toc de corneta del repartidor de cafè que distribuïa aquesta beguda per les cases.
Els dimarts i divendres també circulava el carro verd que repartia la carn a les carnisseries. Algunes vegades sentíem el xiulet de l’esmolet, que esmolava les eines de tall.
Passaven tants pocs vehicles que els nens jugaven a pilota al carrer.

Text de Josep Pinatella

 



Comentaris tancats a El trànsit al carrer

La vida dels besavis

"El sereno era un funcionari encarregat de la vigilància nocturna. Les seves missions era la d’evitar robatoris al sector que tenia assignat, la d’avisar en cas d’incendi, la d’anar a cercar metges o sacerdots en cas de malaltia greu d’un veí. Antigament cantaven l’hora i el temps que feia; d’aquí prové llur nom en castellà".

(text: Josep Pinatella)

Jo havia sentit a dir a la meva tia àvia, Lola Turró, que el sereno de Banyoles despertava  fins i tot les persones que li demanaven. Per fer-li entendre l’hora que ell els havia de cridar li deixaven pedres a l’entrada de la porta. El sereno les comptava i si hi havia sis pedres, els havia de cridar a les sis. Si n’hi havia set, a les set. Hauríem de preguntar-nos si aquest costum era també molt habitual a altres poblacions.

À.Vergés



Comentaris tancats a La vida dels besavis

Un projecte nou

Des d’aquest mes de desembre els lletravertinians tindran un altre blog on podran seguir els esborranys i les històries que un servidor va escrivint. http://www.lletresdetraverti.blogspot.com/ Us convido doncs, a descobrir aquest nou blog, que compta amb un logo dissenyat expressament per l’il·lustrador de Cornellà del Terri: Marc Vicens.

Aquest blog, però, no desapareix sinó que canvia de títol: "Diorames populars i escenes costumistes". Mantindré els articles que he anat publicant fins ara i hi afegiré els textos que m’ha regalat l’artista de diorames: en Josep Pinatella. Aquest blog, doncs, mostrarà fotografies i comentaris relacionats amb l’art d’en Pinatella.

Àngel 



Comentaris tancats a Un projecte nou

Fer vi per l’any

"Al Pla de l’Estany eren poques les cases de pagès que tinguessin vinyes per fer el vi de l’any. El mes d’octubre alguns veïns es partien un camionot de raïms i més antigament anaven amb un carro a buscar semals de raïms a l’Empordà. Descarregades les semals es trepitjaven els grans amb els peus i una vegada separat el vi de la ropa es tirava tot junt a la tina i allà bullia durant quatre o cinc dies. Acabat el procés es treia el vi de la tina i es passava a les bótes. Aquesta operació se’n deia  "el transcolar". Era una petita festa i es menjaven arengades i es bevia most. A la tina hi quedava la rapa, aquesta es portava amb semals a la prensa per treure l’últim most. Aquest últim suc era el vi prensat de menys qualitat i es bevia primer perquè no es fes malbé."

Josep Pinatella 

Comentaris tancats a Fer vi per l’any

Pa fet a casa

Com es feia el pa a les cases de pagès?

Mentre l’avi donava bons consells i explicava acudits als néts asseguts a l’escó, a prop del foc, la mare s’havia aixecat molt aviat per pastar el pa. Ara la dona neteja la pastera mentre el forn s’escalfa i crema llenya. Després de dues hores, la pasta ja haurà fermentat i el forn estarà calent. Primer la mestressa passa la farina en un sedàs, que quedarà apilonada dins la pastera. Després la barrejarà amb l’aigua, sal i llevat de força. El llevat de força era un trosset de pasta que es venia a les fleques. Llavors valia dos rals i era una concentració de bactèries que desprenien anhídric carbònic, que feia augmentar el volum de la pasta. De forma manual i amb gran esforç haurà format una pasta que repartirà amb paneres mentre va fermentant, a punt de passar al forn.

(Text, diorama i fotografia de Josep Pinatella)

Comentaris tancats a Pa fet a casa

Top Ten Catalans

Lletres de Travertí ha participat en la crida que féu a l’estiu Victor Pàmies en la seva enquesta per trobar els top ten dels refranys catalans. Des d’aquí us emplacem el dia 10-10-2010 a veure els resultats. Comentaré també alguns d’aquests refranys que vaig passar a en Víctor i que són del país dels lletratravertinians.  Us recomano que visiteu el seu bloc i que  hi doneu una ullada. http://vpamies.blogspot.com/

1 comentari

Carruatges

"A les masies catalanes podia haver-hi:

El carro (tirat per un cavall o euga). Era el més pràctic i servia per tota classe de transport.

El Tamborell ("Tomborell", tirat per matxo o mula). Era "bolquet" i es descarregava fàcilment. Servia sobretot per transportar fems i terra.

El carretó: era un carró més petit tirat generalment per un burro. Era més manejable i servia per anar a l’hort, al mercat,  etc.

La carreta (tirada per dos bous o vaques): servia sobretot per transportar llenya en els terrenys muntanyosos.

El carret: era més senzill que la tartana. Es pujava també pel costat.

El xarret: era el taxi de les cases senyorials.

La tartana (tirada generalment per un cavall). Era el cotxe de les cases rurals. Solament servia per a transportar persones.

Carro portabotes: transportava vi a les tavernes."

Josep Pinatella

Comentaris tancats a Carruatges

La vida dels avis

"Era el mes de juliol de l’any 1946. Nosaltres érem petits i vivíem a pagès. En el poble només hi havia una moto (BCA) i poques vegades passaven cotxes. Esperàvem amb il·lusió la màquina de batre, tirada per un tractor. Anava de casa en casa a batre aquelles garbes apilonades a la garbera. En aquella època era la forma més moderna de separar el gra de blat de la palla. L’acompanyaven tres homes: un era l’encarregat del tractor, l’altre el de tirar garbes al trill i el tercer col·locava els sacs a la part lateral per on sortia el gra. Mentre funcionava la màquina es necessitaven altres treballadors per traginar els sacs, acostar i tallar les garbes i fer el paller. Aquest darrer era el treball més dur perquè et feia treballava sota un núvol de pol. Calia portar ulleres i un mocador lligat a la cara.

El dia de batre era una festa on es menjava rostit i "platillo" de bolets. Es bevia anís i moscatell. Les famílies més pobres batien d’una forma més dura i pesada. Estenien les garbes a l’era i feien donar voltes als matxos i eugues per tal que trituressin el blat i així es separés el gra de la palla. Separada la palla, amuntegaven el gra i el boll dins una màquina ventadora de tracció manual i així obtenien el gra."

Josep Pinatella  

 

Màquina de batre feta per en Josep Pinatella i exposada a ca la Brugada de la Plaça Major de Banyoles

 

Comentaris tancats a La vida dels avis

Josep Pinatella

Vaig obrir aquest blog amb la intenció de donar a conèixer les llegendes i tradicions del Pla de l’Estany. Lletres de Travertí sempre ha estat una porta oberta a tots aquells que s’interessen per la cultura popular. Josep Pinatella és un mestre jubilat, un miniaturista amb una obra que bé prou es mereix un petit museu. Els seus diorames han evolucionat i s’han convertit en escenes costumistes  de la nostra cultura popular. Des de Lletres de Travertí divulgarem la seva obra perquè les figures i estampes que ell crea pertanyen a aquell món perdut que tant sovint hem evocat des d’aquest blog.

Comentaris tancats a Josep Pinatella

“Los misterios de Banyoles”

Llegeixo l’article “Los misterios de Banyoles” de Joaquim Roglan, publicat a La Vanguardia, el 24 de juliol del 2010 en el suplement: "Vivir en verano".

 

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100724/53969248496.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100724/53969248496.html

 

 L’article vol ser un repàs de les llegendes relacionades amb l’estany de Banyoles però no ve ser res més que un recull de dades imprecises, revela manca d’informació, rellueix falsedats i sovint ignorància, ja que fa omissió de les llegendes més importants relacionades amb l’estany i agafa, com a font d’informació, bajanades envernissades per pseudocientífics.  Així, l’article apunta que “alguns vecinos afirman que su fondo (es refereix al fons de l’estany) es una base de marcianos pequeños y cabezudos, a los cuales más de un testigo dice haver visto”.  Conec aquesta teoria, apareguda en revistes d’escassa fiabilitat científica. Aquesta història no s’aguanta per cap costat, no pertany a la nostra tradició i és fruit d’una ingesta de pastilles i d’altres substàncies addictives.

El senyor Roglan li hem d’agrair la referència que fa de la llegenda d’en Morgat. Malauradament el savi periodista no menciona la llegenda del castell enfonsat, llegenda que recull Joan Bru al segle xix i que forma part del llegendari de l’estany de Banyoles. Ni una referència a les aloges, aquestes dones d’aigua que van seduir al poeta de Catalunya en la seva estada a Banyoles l’any 1884. Verdaguer es documentava per la seva gran obra èpica Canigó recorrent el territori i trepitjant el terreny. Resulta sorprenent comprovar com, a l’era de la informació i de les noves tecnologies, encara hi hagi periodistes tan mal informats.  

L’autor de l’article, però,  té un record pel drac (“dragona”), però també es recorda d’un altre personatge del nostre bestiari, el burro que s’allarga: “Tomó su relevo un burro que se estira hasta el infinito. Se dice que lo dejaron allí unos resistentes carlistas.” Joan Bru Sanclement, un barceloní del segle xix (ell sí que es documentava com cal!) no parla en cap moment d’un burro que s’allarga fins a l’infinit i que és deixat pels carlistes. 

Hem de felicitar  al senyor Roglan perquè la pobra Ramona, dissecada i exposada al restaurant la Carpa, gràcies a ell, encara remeni la cua al nostre estany: “lleva toda la vida por allí y siempre está igual de lozana y llenita.” Finalment l’article acaba amb un record pel Grup Gastronòmic del Pla de l’estrany. Hauríem de recomanar al senyor Roglan que, quan torni a Banyoles, a més d’entaular-se a fer un bon àpat es digni una mica més en documentar-se sobre les tradicions banyolines. La biblioteca de Banyoles guarda dos llibres meus relacionats amb el llegendari. Si passeu per l’oficina de Turisme podreu obtenir, i gratis, un recull de llegendes banyolines. O si pregunteu -també és gratuït- a qualsevol nen de la Plaça Major de Banyoles sobre les llegendes de l’estany, encara que tingui la pell de color negre i els seus pares hagin nascut al Senegal, ben segur que us donarà dades fiables per a redactar el vostre article. Llavors, sisplau, agafeu la ploma.

Comentaris tancats a “Los misterios de Banyoles”