El melic i les gràcies

Hi ha persones que treballen de manera pacient, en silenci, sense buscar aparadors ni protagonismes. No els trobareu a cap bar, ni a cap tertúlia, però sempre que els demaneu ajuda us donaran un cop de mà. Sovint se’n van sense avisar, sense haver-los agraït la seva feina.  "A Banyoles no sabem dir gràcies", es veu que deia el senyor Butinyà. Tot això ve a tomb després de llegir diversos comentaris a la blogosfera banyolina sobre l’arxiver, en Josep Grabuleda i veure com aquests comentaris es queden sovint en la forma, en l’anècdota, sense subratllar el seu treball, pacient i laboriós, que tants historiadors i polítics se n’han aprofitat i se n’aprofiten. Recordo que en Josep, ja d’adolescent, col·leccionava retalls de diari en carpetes que tenia guardats a la seva habitació i com llegia amb avidesa els còmics que la tia Nita anava a comprar a la botiga del carrer Major. En Josep cada dia emplena el seu ordinador de dades, de noms, de fets històrics que troba en llibres, revistes i en documents de l’arxiu. Sense ell molts investigadors no trobarien noms per emplenar els seus articles. El seu treball pacient no té aturador. L’envejarem, sí, l’envejarem i els mediocres obriran la boca per dir-ne estupideses. Ells no hi seran, però els seus fills es beneficiaran del seu treball tal com ho hem fet nosaltres.  Temps al temps. Som un poble que es mira massa el melic i que no sap dir gràcies. Josep, gràcies per tota la feinada que fas!



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El melic i les gràcies

  1. Joan Fort diu:

    Àngel, tens tota la raó, i com ell molta altra gent en aquest món dels arxius i de la història. A part del treball que es veu, n’hi ha molt d’amagat!
    Joan

Els comentaris estan tancats.