“Los misterios de Banyoles”

Llegeixo l’article “Los misterios de Banyoles” de Joaquim Roglan, publicat a La Vanguardia, el 24 de juliol del 2010 en el suplement: "Vivir en verano".

 

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100724/53969248496.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100724/53969248496.html

 

 L’article vol ser un repàs de les llegendes relacionades amb l’estany de Banyoles però no ve ser res més que un recull de dades imprecises, revela manca d’informació, rellueix falsedats i sovint ignorància, ja que fa omissió de les llegendes més importants relacionades amb l’estany i agafa, com a font d’informació, bajanades envernissades per pseudocientífics.  Així, l’article apunta que “alguns vecinos afirman que su fondo (es refereix al fons de l’estany) es una base de marcianos pequeños y cabezudos, a los cuales más de un testigo dice haver visto”.  Conec aquesta teoria, apareguda en revistes d’escassa fiabilitat científica. Aquesta història no s’aguanta per cap costat, no pertany a la nostra tradició i és fruit d’una ingesta de pastilles i d’altres substàncies addictives.

El senyor Roglan li hem d’agrair la referència que fa de la llegenda d’en Morgat. Malauradament el savi periodista no menciona la llegenda del castell enfonsat, llegenda que recull Joan Bru al segle xix i que forma part del llegendari de l’estany de Banyoles. Ni una referència a les aloges, aquestes dones d’aigua que van seduir al poeta de Catalunya en la seva estada a Banyoles l’any 1884. Verdaguer es documentava per la seva gran obra èpica Canigó recorrent el territori i trepitjant el terreny. Resulta sorprenent comprovar com, a l’era de la informació i de les noves tecnologies, encara hi hagi periodistes tan mal informats.  

L’autor de l’article, però,  té un record pel drac (“dragona”), però també es recorda d’un altre personatge del nostre bestiari, el burro que s’allarga: “Tomó su relevo un burro que se estira hasta el infinito. Se dice que lo dejaron allí unos resistentes carlistas.” Joan Bru Sanclement, un barceloní del segle xix (ell sí que es documentava com cal!) no parla en cap moment d’un burro que s’allarga fins a l’infinit i que és deixat pels carlistes. 

Hem de felicitar  al senyor Roglan perquè la pobra Ramona, dissecada i exposada al restaurant la Carpa, gràcies a ell, encara remeni la cua al nostre estany: “lleva toda la vida por allí y siempre está igual de lozana y llenita.” Finalment l’article acaba amb un record pel Grup Gastronòmic del Pla de l’estrany. Hauríem de recomanar al senyor Roglan que, quan torni a Banyoles, a més d’entaular-se a fer un bon àpat es digni una mica més en documentar-se sobre les tradicions banyolines. La biblioteca de Banyoles guarda dos llibres meus relacionats amb el llegendari. Si passeu per l’oficina de Turisme podreu obtenir, i gratis, un recull de llegendes banyolines. O si pregunteu -també és gratuït- a qualsevol nen de la Plaça Major de Banyoles sobre les llegendes de l’estany, encara que tingui la pell de color negre i els seus pares hagin nascut al Senegal, ben segur que us donarà dades fiables per a redactar el vostre article. Llavors, sisplau, agafeu la ploma.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.