Banyoles (1942)
Era una època d’escassetat. Ens anàvem recuperant molt a poc a poc de la guerra. Vivíem una dictadura i Europa ens havia tancat les fronteres i quasi no teníem gasolina.
Els cotxes i motos particulars es podien comptar amb els dits de la mà. Els pocs cotxes de línia i camions portaven una caldera de gasogen. Aquest sistema reduïa molt la velocitat. El trànsit estava poc controlat. Els passatgers que no cabien a dins del vehicle els col·locaven a dalt, amb unes boquetes a prop dels equipatges.
Les poques deixalles eren recollides en una galleda per tirar-les al carro de les escombraries, que portava una campaneta per avisar la seva prèsència.
De tant en tant, passava el pregoner, tocava un toc de trompeta i llegia en veu alta les ordenances de l’Ajuntament.
Cada matí sentíem també el toc de corneta del repartidor de cafè que distribuïa aquesta beguda per les cases.
Els dimarts i divendres també circulava el carro verd que repartia la carn a les carnisseries. Algunes vegades sentíem el xiulet de l’esmolet, que esmolava les eines de tall.
Passaven tants pocs vehicles que els nens jugaven a pilota al carrer.

Text de Josep Pinatella

Tweet

(text: Josep Pinatella)

Jo havia sentit a dir a la meva tia àvia, Lola Turró, que el sereno de Banyoles despertava  fins i tot les persones que li demanaven. Per fer-li entendre l’hora que ell els havia de cridar li deixaven pedres a l’entrada de la porta. El sereno les comptava i si hi havia sis pedres, els havia de cridar a les sis. Si n’hi havia set, a les set. Hauríem de preguntar-nos si aquest costum era també molt habitual a altres poblacions.

À.Vergés

Tweet

Aquest blog, però, no desapareix sinó que canvia de títol: "Diorames populars i escenes costumistes". Mantindré els articles que he anat publicant fins ara i hi afegiré els textos que m’ha regalat l’artista de diorames: en Josep Pinatella. Aquest blog, doncs, mostrarà fotografies i comentaris relacionats amb l’art d’en Pinatella.

Àngel 

Tweet

Josep Pinatella 

Tweet

Mentre l’avi donava bons consells i explicava acudits als néts asseguts a l’escó, a prop del foc, la mare s’havia aixecat molt aviat per pastar el pa. Ara la dona neteja la pastera mentre el forn s’escalfa i crema llenya. Després de dues hores, la pasta ja haurà fermentat i el forn estarà calent. Primer la mestressa passa la farina en un sedàs, que quedarà apilonada dins la pastera. Després la barrejarà amb l’aigua, sal i llevat de força. El llevat de força era un trosset de pasta que es venia a les fleques. Llavors valia dos rals i era una concentració de bactèries que desprenien anhídric carbònic, que feia augmentar el volum de la pasta. De forma manual i amb gran esforç haurà format una pasta que repartirà amb paneres mentre va fermentant, a punt de passar al forn.

(Text, diorama i fotografia de Josep Pinatella)

Tweet

Tweet

El carro (tirat per un cavall o euga). Era el més pràctic i servia per tota classe de transport.

El Tamborell ("Tomborell", tirat per matxo o mula). Era "bolquet" i es descarregava fàcilment. Servia sobretot per transportar fems i terra.

El carretó: era un carró més petit tirat generalment per un burro. Era més manejable i servia per anar a l’hort, al mercat,  etc.

La carreta (tirada per dos bous o vaques): servia sobretot per transportar llenya en els terrenys muntanyosos.

El carret: era més senzill que la tartana. Es pujava també pel costat.

El xarret: era el taxi de les cases senyorials.

La tartana (tirada generalment per un cavall). Era el cotxe de les cases rurals. Solament servia per a transportar persones.

Carro portabotes: transportava vi a les tavernes."

Josep Pinatella

Tweet

El dia de batre era una festa on es menjava rostit i "platillo" de bolets. Es bevia anís i moscatell. Les famílies més pobres batien d’una forma més dura i pesada. Estenien les garbes a l’era i feien donar voltes als matxos i eugues per tal que trituressin el blat i així es separés el gra de la palla. Separada la palla, amuntegaven el gra i el boll dins una màquina ventadora de tracció manual i així obtenien el gra."

Josep Pinatella  

Màquina de batre feta per en Josep Pinatella i exposada a ca la Brugada de la Plaça Major de Banyoles

Tweet

Vaig obrir aquest blog amb la intenció de donar a conèixer les llegendes i tradicions del Pla de l’Estany. Lletres de Travertí sempre ha estat una porta oberta a tots aquells que s’interessen per la cultura popular. Josep Pinatella és un mestre jubilat, un miniaturista amb una obra que bé prou es mereix un petit museu. Els seus diorames han evolucionat i s’han convertit en escenes costumistes  de la nostra cultura popular. Des de Lletres de Travertí divulgarem la seva obra perquè les figures i estampes que ell crea pertanyen a aquell món perdut que tant sovint hem evocat des d’aquest blog.

Tweet

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100724/53969248496.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100724/53969248496.html

 L’article vol ser un repàs de les llegendes relacionades amb l’estany de Banyoles però no ve ser res més que un recull de dades imprecises, revela manca d’informació, rellueix falsedats i sovint ignorància, ja que fa omissió de les llegendes més importants relacionades amb l’estany i agafa, com a font d’informació, bajanades envernissades per pseudocientífics.  Així, l’article apunta que “alguns vecinos afirman que su fondo (es refereix al fons de l’estany) es una base de marcianos pequeños y cabezudos, a los cuales más de un testigo dice haver visto”.  Conec aquesta teoria, apareguda en revistes d’escassa fiabilitat científica. Aquesta història no s’aguanta per cap costat, no pertany a la nostra tradició i és fruit d’una ingesta de pastilles i d’altres substàncies addictives.

El senyor Roglan li hem d’agrair la referència que fa de la llegenda d’en Morgat. Malauradament el savi periodista no menciona la llegenda del castell enfonsat, llegenda que recull Joan Bru al segle xix i que forma part del llegendari de l’estany de Banyoles. Ni una referència a les aloges, aquestes dones d’aigua que van seduir al poeta de Catalunya en la seva estada a Banyoles l’any 1884. Verdaguer es documentava per la seva gran obra èpica Canigó recorrent el territori i trepitjant el terreny. Resulta sorprenent comprovar com, a l’era de la informació i de les noves tecnologies, encara hi hagi periodistes tan mal informats.  

L’autor de l’article, però,  té un record pel drac (“dragona”), però també es recorda d’un altre personatge del nostre bestiari, el burro que s’allarga: “Tomó su relevo un burro que se estira hasta el infinito. Se dice que lo dejaron allí unos resistentes carlistas.” Joan Bru Sanclement, un barceloní del segle xix (ell sí que es documentava com cal!) no parla en cap moment d’un burro que s’allarga fins a l’infinit i que és deixat pels carlistes. 

Hem de felicitar  al senyor Roglan perquè la pobra Ramona, dissecada i exposada al restaurant la Carpa, gràcies a ell, encara remeni la cua al nostre estany: “lleva toda la vida por allí y siempre está igual de lozana y llenita.” Finalment l’article acaba amb un record pel Grup Gastronòmic del Pla de l’estrany. Hauríem de recomanar al senyor Roglan que, quan torni a Banyoles, a més d’entaular-se a fer un bon àpat es digni una mica més en documentar-se sobre les tradicions banyolines. La biblioteca de Banyoles guarda dos llibres meus relacionats amb el llegendari. Si passeu per l’oficina de Turisme podreu obtenir, i gratis, un recull de llegendes banyolines. O si pregunteu -també és gratuït- a qualsevol nen de la Plaça Major de Banyoles sobre les llegendes de l’estany, encara que tingui la pell de color negre i els seus pares hagin nascut al Senegal, ben segur que us donarà dades fiables per a redactar el vostre article. Llavors, sisplau, agafeu la ploma.

Tweet