A cavall d’un soc

Ahir observava com la lluna creix imparable, com aquesta buidor que fa dies que creix dins meu. He passat vora la paret dels dragons i he pensat en tu altra vegada.  Quan he anat anat a tirar les escombraries he vist la teva esquela al terra a sota d’una porta que no s’obre mai. L’he recollida i l’he guardada. Avui el teu nét, en David, ens ha emocionat amb la música de la seva guitarra i m’ha parlat de les nostres trobades a la font.

Ahir vaig anar a nedar a l’estany, vaig nedar fins a les boies i allà, dins l’aigua, tu també hi eres present. Et vaig veure a dalt d’un soc, atravessant l’estany tal com feies amb els teus amics quan baixaves de ca n’Ordis i navegaves a cavall d’un soc fins a la ribera Castellana. Deixeu-m’ho escriure tal com ho deies tu, ribera Castellana i no pas com riera del Castellar. A cavall d’un soc navegaves per l’estany com un pirata o com un marrec descalç del Mississipi. Havies après a nedar a la ribera Castellana. El pare et lligava a una corda fins que t’enfondaves. Llavors ell t’estirava i et treia. A cavall d’un soc trobaves una petita illa al mig de l’estany, una xalionada que ocupaves com un gran navegant que ha acabat de descobrir una illa desconeguda. Aquell turonet sobresortia a mig estany, i tu vas judicar que el van treure quan van començar a venir hidroavions a emplenar els seus dipòsits d’aigua. Així és com et veuré tot aquest estiu, a cavall d’un soc, al mig de l’estany, cap a la ribera Castellana.

 



Comentaris tancats a A cavall d’un soc

Nyeu!

Nyeu! Amb aquest monosíl·lab el meu amic Xico sabia a qui em referia i de què li parlava. Fins al darrer alè en Xico ha estat un home treballador i generós. I la veritat és que tant en Tonet Riera com jo el trobarem molt a faltar. En aquests darrers anys, anar amb en Xico a fer petar la claca a la tertúlia de can Gifre, sota els cingles de Golany, ha estat un dels moments més feliços de la meva vida. Ja m’agradaria arribar als noranta anys i feinejar tal com has fet tu en el teu hort. Nyeu! deia en Jaumet, el del coco pelat i pelut, sempre disposat a vendre’t un coco quan sorties de l’escola, ja a negra nit. No hi podies anar de dia perquè havies d’anar a engegar el bestiar. Nyeu! et deia sovint quan en aquests darrers mesos m’acostava al teu hort i et trobava assegut, descansant sota un sol de justícia. Tu de seguida em regalaves un somriure, un somriure franc, dolç, tendre. És aquell somriure que només et regalen els bons amics, aquests somriures que t’entel·len els ulls i  que se’t queden gravats per sempre més a la memòria, i al cor. T’estimem Xico.



Comentaris tancats a Nyeu!

Teatre de Contacte



Comentaris tancats a Teatre de Contacte

Josep Estarriola

Avui ha vingut a casa amb una carpeta plena de fotografies i dibuixos que parlen d’un projecte comú. En Josep és fill de la Casa Nova de Sant Miquel, una vall que estima i que és escenari dels seus quadres. En Josep podria ser guia d’una vall que té un potencial turístic encara per descobrir. A més de portar-me fotografies que parlen de personatges que ja pràcticament ningú té a la memòria en Josep m’ha regalat el catàleg de l’exposició que ha fet aquest juliol a Begur. Paisatges de paper. En Josep participa i és ànima de la revista Golany des de fa anys, canta amb el grup de Caramelles i el trobes a per tots els actes socials del municipi. Algun dia ens adonarem de la gran sort que tenim al país de tenir Joseps Estarrioles, treballadors, autodidactes creatius com ell que projecten el seu art amb una humilitat admirable en un món on aquest valor escasseja massa sovint. Coneixo artistes banyolins que caminen inflats, assadollats d’egocentrisme, que van pel món interpretant aquell paper que lloa només el propi melic. En tenim més d’un… Tornem-hi amb això el melic! Vanitat de vanitats i sempre vanitat!  Ja em surten cites bíbliques, vés per on! Tot plegat és un fart de res! que deia el pare d’en Farrés.

Comentaris tancats a Josep Estarriola

Feta amb betes d’espardenya

Per Sant Joan em vaig perdre l’expedició que els seguidors de la Maria Coll van organitzar per fer ratafia. Jo, als peus del Pedraforca, vaig pensar sovint en totes elles i vaig lamentar  d’haver-me perdut una ocasió per conèixer una mica més les plantes que ens va ensenyar la Maria. Mentrestant, al Berguedà, la bruixa de Malanyeu em regalava una forta pedregada. Tancat en una bungalow i veient com queia  pedra vaig pensar en la vegada que em vaig emportar ratafia a la tertúlia de can Gifre. En Xico i en Tonet la van degustar amb molt de gust. Recordo també la sortida que em va regalar en Lluís, fill del Corral de Falgons, després de tastar-la.

-Coi, sembla feta amb betes d’espardenyes. És molt bona, desde luego

Peco sovint de ser una persona massa susceptible, ho reconec. Les paraules d’en Lluís van venir acompanyades d’una rialla de gat vell. No calia molestar-se per aquelles paraules. No cal ser un doctor en filologia per adonar-se que en Lluís acabava de crear una magnífica figura literària.  

Comentaris tancats a Feta amb betes d’espardenya

El llenyer

Omplim cada setmana bosses amb deixalles de tot tipus. Sovint observo com alguna de les persones que entrevisto amb prou feines omplen una bossa de deixalles per  setmana. A nosaltres se’ns trenca un test i correm cap a la botiga a comprar-ne un de nou. Els savis de noranta anys agafen el test, se’l miren d’una manera diferent i li donen una utilitat que nosaltres desconeixem. Gairebé mai no llencen res. Els mànecs trencats d’escombra s’acumulen al llenyer amb altres objectes de fusta. Van viure un temps en què tot es reciclava, tot es reutilitzava. Sovint fem mofa d’aqueta mania que tenen per guardar-ho tot i pensem que pateixen el síndrome de Diògenes. Ens equivoquem. Consumir, comprar, estrenar… Si observéssim bé les nostres bosses de deixalles hi descobriríem massa misèries.

Comentaris tancats a El llenyer

Itinerari llegendari

Avui diumenge, a dos quarts de dotze he seguit l’itinerari llegendari que Teatre de Contacte ha preparat a partir de les llegendes que vaig tenir el privilegi de recollir i de versionar per l’ajuntament de Banyoles. La passejada ha estat llarga però ha valgut la pena. Abans de començar l’itinerari he tingut la cortesia d’anar a saludar un mestre que vaig tenir al Verge del Remei.

-No vols dir que te les inventes les llegendes -m’ha contestat el senyor mestre.

Jo, pobre de mi, li hauria d’haver parlat d’en Joan Bru i del burro allargat i del tirà del castell, de la Maruja Arnau, a qui vaig tenir el goig de conèixer personalment i de la taula parada de can Bach i del Miracle de les Aigües, d’en Josep Casassa i del seu bruixot de Finestres. D’en Pau Bertran i de la seva casa natal de Collbató, al peu de la muntanya de Montserrat i la contarella de "La mitja taronja". I del difunt convidat de mossèn Constans i de tantes històries escrites i recollides per autors en una ciutat que ha donat l’esquena a un material etnopoètic de primer ordre.

No he contestat res de tot això. Només m’ha sortit:

-En un article a la Revista de Banyoles vaig descriure les fonts d’aquestes llegendes.

I he tornat al grup, content de ser amable fins i tot amb els incrèduls.

Comentaris tancats a Itinerari llegendari

El melic i les gràcies

Hi ha persones que treballen de manera pacient, en silenci, sense buscar aparadors ni protagonismes. No els trobareu a cap bar, ni a cap tertúlia, però sempre que els demaneu ajuda us donaran un cop de mà. Sovint se’n van sense avisar, sense haver-los agraït la seva feina.  "A Banyoles no sabem dir gràcies", es veu que deia el senyor Butinyà. Tot això ve a tomb després de llegir diversos comentaris a la blogosfera banyolina sobre l’arxiver, en Josep Grabuleda i veure com aquests comentaris es queden sovint en la forma, en l’anècdota, sense subratllar el seu treball, pacient i laboriós, que tants historiadors i polítics se n’han aprofitat i se n’aprofiten. Recordo que en Josep, ja d’adolescent, col·leccionava retalls de diari en carpetes que tenia guardats a la seva habitació i com llegia amb avidesa els còmics que la tia Nita anava a comprar a la botiga del carrer Major. En Josep cada dia emplena el seu ordinador de dades, de noms, de fets històrics que troba en llibres, revistes i en documents de l’arxiu. Sense ell molts investigadors no trobarien noms per emplenar els seus articles. El seu treball pacient no té aturador. L’envejarem, sí, l’envejarem i els mediocres obriran la boca per dir-ne estupideses. Ells no hi seran, però els seus fills es beneficiaran del seu treball tal com ho hem fet nosaltres.  Temps al temps. Som un poble que es mira massa el melic i que no sap dir gràcies. Josep, gràcies per tota la feinada que fas!

1 comentari

Més que un gest

Jo era un nen d’institut quan em vaig fer soci del CECB. En vaig tenir prou amb l’empenta d’un cosí arxiver il·lustrat i una conversa que vaig tenir amb l’avi Butinyà, aquell ancià, encorbatat i mudat, que pujava al Convent Vell, a plena canícula, a podar les oliveres del puig. En vaig tenir prou en escoltar la seva teoria sobre la sinagoga que ell situava a can Xueta de Banyoles per adonar-me que jo havia de formar part d’aquella associació que ell va fundar amb altres banyolins il·lustres. No hi havia mitges tintes. A l’altre costat hi havia els analfabets que l’anomenaven "llepapedres", i aquells que anaven a embrutir aquell puig tan màgic que ell, setmanalment, pujava mudat a netejar. Jo feia d’agent forestal i pujava al Convent Vell a fer la guàrdia. Sovint m’obria tots els botons de la camisa i desitjava que bufés vent per passar així la calorada, estirat a vegades després de dinar com una serp que fa la seva digestió. Dalt el Convent jugava a fer caure els ametllons d’una planta que encara s’aixeca vora la creu missionera i corriolejava fins al Cimà per veure-hi si hi trobava alguna peça d’algun katiuska de la guerra civil. També m’entrenia a bastir teories com les que feia el senyor Butinyà… Així, descobria a la vella cisterna d’aigua del convent, un antic corriol que comunicava amb el Monestir tal com havia sentit en alguna conversa. De Rocacorba a l’estany de Banyoles, de la plaça al Convent Vell, del castell de Teià al Ser, dels estanyols de sant Miquel a l’estany de Banyoles… La fantasia ha trenat a la nostra comarca una gran xarxa de comunicions i de vies subterrànies. De vora l’altar reconstruït fitava la Mare de Déu del Mont i pujava uns escalons que em portaven a una porta invisible on jo imaginava una escala de cargol que arribava fins al campanar. No era el campanar de Guialbes, però també va servir de guia i defensa en el seu temps. Segons la tradició des de dalt el campanar del convent es divisava el mar, com un mocador blau estès a l’horitzó. 

Sempre que puc m’arribo al Convent Vell. Penso també en sant Martirià i en els dos florentins que van portar les seves relíquies i l’admiració que Pere Alsius ens va deixar escrit. Segons la tradició és en aquest punt on els florentins van descobrir "la cabalosa font", l’estany, la vila que havia de guardar les relíquies del sant. Al Convent Vell la història de Banyoles sembla concentrar-se a cada metre quadrat, a cada pedra, a cada planta. Recordaré sempre dins meu aquells cops secs que em van sorprendre i la figura del senyor Butinyà podant les oliveres. Amb el temps me n’he adonat com el gest d’aquell ancià era molt més que el gest d’un jardiner que estima i que té cura del seu jardí. Amb el temps me n’he adonat que tota pau i tranquil·litat  que expira el puig, tota la devoció dels nostres avantpassats, totes les llegendes d’aquest màgic indret també eren presents en les mans arrugades d’aquell ancià mudat que, amb summa delicadesa, talava els brots d’aquelles oliveres.

Comentaris tancats a Més que un gest

La percepció del temps

Quan escoltes els nostres avis reflexiones el preu que hem pagat amb el progrés i el nostre nivell de vida. La percepció que tenien el temps els nostres avis és ben diferent de la nostra. M’ho diu la Pepa Teixidor, filla de can Brugué de Falgons. La Pepa viu en una casa de Borgonyà, vora un lledoner gegant vora el riu Terri. N’he vist pocs de lledoners esplendorosos com aquest de can Jou. Hi passem sovint en aquest grup de cases vora el camí de Cornellà però poques vegades reparem en aquesta monstre de fulles. Vaig passar una estona del dia de sant Jordi amb la Pepa, escoltant i recollint els seus records d’infància. La Pepa em va regalar unes paraules que fa dies que m’acompanyen i que m’agrada recordar perquè sembla que m’ajuden a alentir i a degustar el meu temps. "Antes senties com la gent cantava, com xiulaven, com traginaven garbes. Era tan diferent! Antes tothom cantava mentre ara sembla que tothom va esverat i que sempre els esperen."

Comentaris tancats a La percepció del temps